Quan és bo i convenient parlar i explicar-nos?

 En un temps d'engany generalitzat, dir la veritat és un acte revolucionari.

George Orwell

* * *

 La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l'espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d'un llenguatge i d'un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l'entendria, qui la podria comprendre? Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m'entenc... Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d'instruments d'expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable.

Josep Pla

* * *

No cansar. Suele ser pesado el hombre de un solo asunto y el que habla de un solo tema. La brevedad agrada y es útil: gana por lo cortés lo que pierde por lo corto. Lo bueno, si breve, dos veces bueno; incluso lo malo, si poco, no tan malo.

Baltasar Gracián, El arte de la prudencia

* * *

No em correspon donar als altres el que és millor objectivament, sinó el que és meu, tan purament i sincera com es pugui.

Hermann Hesse

* * *

Ningú no pot veure ni entendre en els altres el que ell mateix no ha experimentat.

Hermann Hesse

* * *

D'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

Ludwig Wittgenstein

Parlem una mica?:

• Parlar allibera?
• Sempre?
• I no pot ser que, de vegades, parlant alimentem i fem créixer més el problema?
• Parlant la gent s'entén?
• O només s'entén la gent que s'entén?
• Segons Sòcrates, val la pena parlar quan el que hem de dir és útil, vertader i bo. Si no és així, val més callar. Què en penseu?
• Què considereu més important, saber parlar, o saber parlar quan és oportú de fer-ho?
• Quan hem d'enraonar amb algú, de què estem més pendents: del que hem de dir, o de com ho hem de dir?
• Es pot parlar de tot, sempre que ho féssim de la manera adequada?
• Hi ha circumstàncies en què pot ser més útil callar, i fins i tot mentir?
• Per què acostumem a associar de manera unívoca parlar i comunicar-nos?
• Per què valorem tan poc el silenci respectuós?
• Podríem dir que una de les coses que mesura la maduresa d'una persona és la capacitat que té per saber discernir entre si s'ha de parlar o no, què s'ha dir, a qui s'ha de dir, com s'ha de dir i quan s'ha de dir?
• És bo i convenient que hi hagi coses tan nostres, tan íntimes i personals, que no les vulguem comunicar mai  a ningú, ni tan sols a les persones que més ens estimem i que més confiança els tenim?
  
• Ser una mica opacs, reservant zones pròpies, no transitades per ningú, és un dels atractius de les persones?
• Si ho explico tot, em dilueixo?
• És veritat, doncs, que les persones que guarden o que sembla que guarden secrets resulten força seductores? Ens fascinen i ens vénen ganes de conèixer-les?
  
• Hi ha coses que em reservo per parlar només amb mi mateix?
• És incongruent o més aviat contradictori voler desvetllar els secrets d'una persona que se'ns ha fet atractiva gràcies precisament a aquests secrets o zones desconegudes?
• Ens costa molt mantenir un secret?
• Ens costa molt callar quan sabem una cosa i sabem (o suposem) que l'altre no la sap?
• Creieu que els humans estem fets per compartir estats emocionals, siguin els que siguin?
• I què acostuma a passar quan un nen no s'atreveix a explicar als seus pares les seves pors, dubtes o problemes perquè no els veu prou forts, els veu insegurs i no vol ferir-los o desequilibrar-los?
• I quan tampoc ho fem amb la nostra parella, o amb les persones que estimem, i no perquè no en tinguem ganes o no ho necessitéssim, sinó perquè no les veiem prou fortes?
• Portar en secret allò que un sent, no ens desgasta molt?
• El preu emocional és molt alt?
• I els nens o no nens, que han patit abusos i /o experiències traumàtiques?
• I els dolors no digerits?
• Hi ha coses que tot i no ser secretes no les comuniquem?
• Hi ha persones a qui els agrada més que a unes altres explicar el que senten?
• Hi ha persones que en tenen més necessitat?
• Quan algú ens demana alguna cosa que preferim no dir, podem contestar sense dir-ho tot?
• Acostuma a ser el que fem més sovint?
• Es dóna de vegades el cas que afers que, a priori, no pensàvem explicar, es generin unes circumstàncies, una atmosfera, que ajudi i faciliti la confessió?
• I després, sols a casa, acostumem a penedir-nos d'haver explicat segons què?
• És veritat que quan estem amb algú i no hi ha una certa coincidència i sintònia mútues respecte a les zones a mostrar i/o amagar, la comunicació acaba fallant?
• Resulta profundament desagradable, i dolorós, adonar-nos que estem explicant alguna cosa per a nosaltres molt important, i notar que l'interlocutor només fa veure que li interessa?
• Encara que no sigui la nostra intenció, ni de bon tros, sempre que preveiem que podem fer mal a algú, val més no dir res?
• Es genera molt de patiment per no atrevir-nos a dir segons què a alguna persona estimada: mare, parella, fills...?
• Quan, posem per cas, ens diem: jo, això, no li puc fer a la meva mare. I això pot referir-se tant a dir-li que deixo la meva actual parella, o que he decidit anar-me'n a viure a un altre lloc, o que deixo els actuals estudis perquè no és el que jo hagués volgut estudiar... Callem, molts cops, per no defraudar les expectatives d'algú i, per tant, per no ferir-lo? 
• Pot ser, però, que l'intent reiterat i sistemàtic de no voler fer mal algú, ens acabi passant una factura ben alta?
• Entre dir-ho tot, de cop i sense miraments (tal com raja) i no dir res, existeix l'anar dient les coses gradualment, vigilant el com ho diem, i donant l'oportunitat que l'altre ho pugui suportar?
• Som del tot sincers quan diem que mantenim coses en secret per no ferir l'altre? No serà perquè no suportaríem la reacció de l'altre? No serà, en el fons, per no ferir-nos a nosaltres mateixos?
  
• El tal com raja, és una bona estratègia?
• Què en penseu de les persones que proclamen als quatre vents que elles no tenen pèls a la llengua, i que sempre van amb la veritat per endavant?
• És possible que volguéssim saber coses del passat de la persona, posem per cas, amb qui convivim, però que ens faci una certa por que ens ho expliqui amb massa detalls?
• Penseu que, avui en dia, en general, ens comuniquem de manera massa epidèrmica?
• Quin percentatge de les coses que diàriament ens comuniquem són de tipus utilitari?
• Això explicaria, en bona part, l'assistència a un cafè filosòfic?
• En un cafè filosòfic acostumem a parlar i reflexionar sobre temes que ens resulta més aviat difícil comentar amb gent del nostre entorn?
• Hi ha racons i raconets de la nostra ànima que tenim massa oblidats, que no són gaire visitats en les nostres converses habituals?
• Tenim por de ser massa sincers?
• Per què ens costa tant ser una mica, una mica més autèntics?
• I si en alguna conversa d'aquelles superconvencionals, trenquem el protocol, i ens mostrem més autèntics, com acostumen a reaccionar els altres? Es trenca el gel, ho agraeixen i s'hi afegeixen?
• I al costat d'això, com veieu i interpreteu l'actual allau emotiva d'alguns programes televisius de molta audiència? Per què creieu que en tenen tanta? És que estan omplenant algun buit, alguna mancança?
• Tenim dret a reservar-nos els nostres pensaments i emocions més íntimes en funció del qui, quan, com i fins a quin punt?
• Hauríem d'evitar una mica més parlar en nom de persones que no hi són presents: parlar per la nostra parella, pels nostres fills... pels nostres amics?
• Hi ha gent que es pot sentir culpable per dir determinades coses?
• Hi ha gent que es pot sentir culpable per no dir determinades coses?
• Som conscients de la força i el poder que amaguen les paraules?
• Som conscients del mal que podem arribar a fer amb les paraules?
• Som conscients de la quantitat de benestar que podríem oferir amb les paraules?
• I si al capdavall resulta, tal com deia Nietzsche, que parlar és una manera d'ocultar-nos?
  

Per què deixem per a demà el que hauríem de fer avui?

A la taverna del mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l'antiga frescor d'aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se'n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

A la taverna del mar, hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s'ha quedat adormit damunt la taula.

Kavafis, A la taverna del mar. Poema musicat i cantat per Lluís Llach.

* * *

Si pudiera vivir nuevamente mi vida …..
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares a donde nunca he ido, comería más helados y menos habas, tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Yo fui de esas personas que vivió sensata y prolíficamente cada minuto de su vida, claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos, no te pierdas el Ahora.
Yo era de esos que no iban a ninguna parte sin un termómetro, una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas, si pudiera volver a vivir viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo a principio de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres y jugaría con más niños, si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.

Jorge Luis Borges, Instantes

* * *

Si ets del tipus de persona que viu d'una manera i diu que en viurà d'una altra en el futur, les teves declaracions no tenen contingut. (...) Si vols que el món canviï, no et limitis a lamentar-te. Fes alguna cosa en lloc de malgastar els teus moments presents amb ansietats immobilitzants. Viu ara. Sigues algú que fa en lloc d'una persona que només desitja, espera o critica. Sigues algú que fa.

Wayne W. Dyer

* * *

La catàstrofe que tant et preocupa, tot sovint acostuma a ser menys horrible en la realitat, del que ho va ser en la teva imaginació.

Wayne W. Dyer

* * *

Porto les ferides de totes les batalles evitades.

Fernando Pessoa

* * *

Primer salta del precipici i ja aniràs construint les ales mentre vas caient.

Ray Bradbury

* * *

L'home entenimentat només pensa en els seus mals quan això condueix a alguna cosa pràctica; tots els altres moments els dedica a d'altres coses.

Bertrand Russell

* * *

Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

Josep Pla

* * *

La postergació és l'assassina de l'oportunitat.

O. Wilde

* * *

No ens enfrontem amb les adversitats perquè són difícils, sinó que són difícils perquè no ens hi enfrontem.

Sèneca

* * *

Qüestions inajornables:

• Quan hem de fer alguna cosa però en realitat no ens ve de gust o tenim por de fer-ho malament, ens diem que ho farem en el futur, i així no hem d'admetre que no ho farem. És una manera d'autoacceptar-nos?
• Decidir que hi ha coses que les hem de fer, no perquè ens les hagi ordenades algú, sinó perquè les hem triat deliberadament, i decidir que les farem en el futur, no és una manera d'autoenganyar-nos?
• Deixar que passi el temps i que sigui ell qui de forma màgica arregli les coses, vol dir no fer-nos càrrec de les nostres pròpies responsabilitats?
• Quan de manera sistemàtica ens acostumem a demorar les coses, estem demorant també la nostra felicitat?
• Perquè, què ens fa sentir bé: pensar a fer determinades coses, o fer-les?
• Demorar pot a la llarga erosionar i qüestionar la nostra voluntat i la nostra capacitat de decisió?
• Les qüestions no resoltes són generadores d'ansietat?
• Fer llistes, cada cop més sofisticades, del que tenim programat fer, acostuma a ser una bona estratègia per a l'acció?
• Per què ens costa tan poc engrandir, allargar i perfeccionar els llistats?
• I per què ens costa tant començar? Per què ens costa tant posar-nos en marxa?
• És veritat que, de vegades, els moments claus de la vida s'han de resoldre dins d'un ara i aquí?
• Quan diem ho faré demà, per a l'inconscient el demà és un mai?
  
• Posterguem perquè parlar és més divertit -o més fàcil- que fer?
• Posterguem perquè tenim por a equivocar-nos o a posar-nos a prova?
• Posterguem perquè creiem que tindrem, que disposarem sempre, d'un demà adequat per fer aquesta cosa?
• Qui té garantit el demà?
• Quan em jubili, faré... I donem per garantida la jubilació... i la VIDA. Què en penseu?
• Com és que vivim com si tinguéssim tot el temps del món, com si controléssim el tempo de la nostra vida?
• Podem també demorar les accions i/o decisions per por a tenir èxit? Demorem perquè tenim por als canvis, a la transformació?
  
• Som esclaus dels nostres costums?
• Ens comportem tot sovint com a autèntics boicotejadors de la nostra felicitat?
• Actuant i fent coses preveiem que la nostra vida canviaria i ens desestabilitzaria?
• Preferim, doncs, estar estabilitzats en el malestar que feliços en la incertesa, en el canvi, en la transformació, en el continu adaptar-se i readaptar-se?
• Som animals de costums i donem per descomptat que demà les coses restaran igual, continuaran intactes, i que tornarem a tenir una altra oportunitat?
• I a més, donem també per descomptat que nosaltres i el nostre desig restaran inalterables?
• Us sembla que aquestes dues idees són creences gaire raonables?
• I si dieu que sí, com us expliqueu que quan algú estimat ens deixa, sempre ens queda tantes i tantes qüestions pendents que haguéssim hagut de dir o fer?
• Temps nostre i identitat idèntica són, doncs, dues creences sense cap fonament?
• Demorar és, en el fons, acostumar-se a patir i a no rebre cap mena de satisfacció i plaer?
• Postergació és, en definitiva, insatisfacció?
• Podríem fer una mena d'anàlisi del posposar: en quines situacions acostumo a postergar? Quines feines o decisions deixo habitualment? Quins temes importants estan pendents en la meva vida? Què estic deixant per fer o decidir?
• Quines excuses, què ens estem dient a nosaltres mateixos quan posposem?
• Manca de temps és l'excusa típica?
• Quan estigui format o preparat ja ho faré.
• Quan estigui bé, ja ho faré.
• Quan em senti bé, ja començaré i actuaré.
• Quan tingui prou autoestima.
• Quan m'inspiri, quan trobi la inspiració.
• Posposar o ajornar és, però, sempre un mal hàbit?
• La precipitació pot ser també un perill?
• Què és el que ens ha de donar la justa mesura? El seny?
• Fer coses, no privar-nos d'allò que desitgem i concedir-nos-ho a través de l'acció, és una manera d'estimar-nos una mica més?
• Hi ha persones que es veuen més com a efectes que com a causes de la seva vida?
• Avui, tampoc. Viure així és una frustració contínua? És, en definitiva, posposar la felicitat?
  
• Si som capaços d'establir un ordre de prioritats del que és veritablement important, decidir-nos a tirar-ho endavant no ens costarà tant?
• Quan prenem una decisió amb plena consciència i amb una certa contundència, les probabilitats de dur a terme allò decidit així, augmenten o disminueixen?
• Dels 7 dies de la setmana, de vegades en malgastem 5 esperant els 2 últims?
• Acostuma a ser força freqüent que quan ens posem a fer alguna cosa o activitat que crèiem del tot desagradable i feixuga, no en resulta tant? Pot ser que fins i tot ens ho acabem passant bé?
• Les persones que no acostumen a fer res solen ser més hipercrítiques amb els altres?
• És més fàcil ser crític que ser algú que fa coses i que demostra capacitat de canviar?
• És bo, o seria bo, que un cop presa una decisió, no posterguem el seu inici de realització més d'un o dos dies? És bo que durant aquest interval poséssim en marxa una primera acció que segelli la nostra decisió?
• La força de voluntat és una mena de loteria que a uns toca i als altres no?
• O et fas, a cop de decisions o accions, o et fan. I quan et fan, no pots queixar-te. Hi esteu d'acord?
• Quan recordem un bon cuiner, el recordem pels plats que va cuinar i que vam poder tastar, o pels plats que pensava fer, que tenia intenció de cuinar?
• Uns quants típics i tòpics comportaments postergatoris:
  continuar en una feina en què estem atrapats i en què no podem crèixer; aferrar-nos a una relació que no funciona tot esperant que les coses millorin; negar-nos a fer alguna cosa positiva per tal de superar timideses, obsessions, fòbies... esperant que les coses millorin soles; no lluitar contra les addiccions; postergar feines concretes; postergar una confrontació delicada pensant que evitant-la s'arreglaran les coses; postergar passar un dia o una hora amb els fills o fent una activitat que ens agradi perquè estem molt ocupats; decidir començar un règim demà o la setmana que ve; fer servir el cansament o la por per demorar alguna cosa; posar-nos malalts quan ens enfrontem a una feina pertorbadora o molesta; viure il.lusionats per coses que passaran en el futur sense gaudir del moment present; no atrevir-nos a apropar-nos a algú a qui estimem o dir-li que l'estimem; avorrir-nos en qualsevol moment de la nostra vida; viure completament dedicats als fills, postergant la nostra pròpia felicitat...
• Demorar les coses és, en el fons, por a enfrontar-nos amb la realitat?
• Com és que passem d'excusa en excusa? Primer: ara no, encara no. I després: ara ja no, ara ja és massa tard.
  
• La gent que actua té més sort?
• Per què? Potser perquè l'acció és generadora d'oportunitats?
• És veritat que les persones que han fet coses no sabien ben bé com les farien, però sí que sabien que les farien?
• El com ve després, quan ja hem arrancat, quan ja hem començat? Primer, doncs, cal posar-nos en marxa?
• Posar dates concretes als nostres projectes, a l'inici dels nostres projectes o desitjos, en lloc de dir -nos algun dia..., evitaria els successius ajornaments?
  

Som una colla de neuròtics?

-Tens res a fer ara?

-No, tinc temps. Després tinc una cita amb el meu psicoanalista.

-Oh! Vas al psicoanalista?

-Només des de fa 15 anys.

-Quinze anys!

-Sí, li'n concediré un més, després aniré a Lourdes.

(Woody Allen i Diane Keaton a Annie Hall)

* * *

La neurosi és la pèrdua de contacte amb la realitat per la incapacitat d'adaptar-nos-hi.

S. Freud

* * *

El neuròtic és aquell individu que no es deixa sotmetre, que no està disposat a perdre la seva identitat en nom de l'adaptació i de la normalitat dins la societat.

E. Fromm

* * *

Existeixen certes condicions socials ue ens fan més vulnerables a patir la malaltia. En aquest sentit, la neurosi pot tenir el seu origen en les desigualtats de classe o en la societat on vivim.

M. Foucault

* * *

He apuntat en quin sentit la necessitat de veure-hi clar i de donar a tot un nom contundent és una necessitat en certa mesura primitiva.

He apuntat en quin sentit la necessitat de veure-hi clar i de donar a tot un nom contundent és una necessitat en certa mesura primitiva. Però dèiem al principi que és també una necessitat neuròtica. Per què en dèiem neuròtica? Un conegut tret neuròtic és precisament aquesta necessitat convulsiva de veure-hi clar: el fet de no saber simplement veure sense necessitat d'entendre, o ser incapaç d'atendre a allò que les coses són sense haver d'esbrinar-ne el perquè. (...)

El famós cas de paranoic estudiat per Freud, el cas del doctor Schroeder, era precisament el d'un personatge que no podia acceptar que en el món hi hagués res de casual. Si el doctor Schroeder, per exemple, intentava d'anar dues vegades al wàter i se'l trobava ocupat per un altre, immediatament es deia: Ah!, això vol dir que hi ha una força oculta que cada vegada que estimula els meus budells, un poc abans estimula els d'un altre, per tal que quan jo vagi al wàter el trobi sempre ocupat.

La recerca obsessiva del sentit de tot acaba així fàcilment en la paranoia. Entraré per exemple a una tenda, em trobaré que els dependents parlen entre ells sense fer-me cas, i aviat conclouré que hi ha una conspiració dels dependents per tal de no servir-me a mi. Sortiré llavors al camí i els moviments dels xipresos al vent em semblaran senyals que es fan els uns als altres tot dient-se: mira aquest desgraciat, que volia comprar uns mitjons... Per a mi no hi haurà ja res de casual o d'aleatori: tot tindrà un sentit que jo aniré endevinant, desxifrant aquí i allí -fins que em tanquin... Ara bé, el que vull apuntar amb tot això és que aquella necessitat de veure-hi clar, d'entendre-ho tot, de posar un mot sobre cada cosa, respon no tant al nostre desig de coneixement com al nostre desig d'apaivagament; que no és tant un producte de la nostra curiositat com de la nostra ansietat; que més que expressió del nostre interès pel món és producte de la nostra por que en tenim.

Xavier Rubert de Ventós, Per què Filosofia?

* * *

Reconduir alguna cosa desconeguda a alguna coneguda alleugera, tranquil·litza, satisfà i dóna també una sensació de poder. Allò incògnit comporta a més el perill, la inquietud, la preocupació; el primer instint és el d'abolir aquestes desagradables situacions. Primer principi: una explicació qualsevol és millor que cap explicació. Com que fonamentalment es tracta només d'una voluntat d'alliberar-se d'idees opressives, no es fila gaire prim quant als mitjans per alliberar-se'n: la primera idea que explica allò desconegut com a conegut fa tant de bé que ja se la considera vertadera. [...] L'instint de les causes està llavors determinat i avivat pel sentiment de la por.

Friedrich Nietzsche, Com es filosofa a cops de martell

Preguntes neuròtiques:

• Podriem dir que W. Allen és el neuròtic més famós del món?
• Quins trets neuròtics reconeixeu en les seves pel·lícules?
• Us sembla que el personatge està absolutament allunyat de la realitat quotidiana, de la nostra realitat quotidiana?
• No ens hi assemblem en pràcticament res?
• Tots estem afectats per un cert grau de neurosi, tots tenim trets neuròtics?
• Fòbies, obsessions, ansietat, pànic, angoixa davant la mort, hipocondria, són símptomes neuròtics?
• L'obsessió per tenir-ho tot absolutament controlat és un dels símptomes neuròtics més freqüents?
• La neurosi pròpiament dita es dóna quan som incapaços de gestionar amb una certa normalitat la nostra relació amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos?
• És veritat que les persones neuròtiques són, sobretot, les que pensen i voldrien que la vida s'adaptés a les seves expectatives?
• Les persones menys neuròtiques són les que admeten que hi ha coses que no depenen d'ells, però que la seva actitud pot afavorir o no una més gran adaptació a aquest entorn no controlable?
• L'ideal d'un neuròtic seria tenir-ho tot, absolutament tot, lligat i relligat de manera que tot fos previsible i controlable?
• Vist així, podríem dir que, en el fons, tots som una mica neuròtics?
• L’estrès és un bon símptoma neuròtic?
• La neurosi implica sempre una certa distorsió de la realitat?
• O més aviat, una percepció de la realitat no funcional?
• Fins a quin punt la societat facilita i condiciona la nostra neurosi?
• Perquè, us sembla que vivim en una societat força neuròtica?
• Podríem dir que tots tenim una certa deformació de la realitat perquè estem condemnats a interpretar-la sempre des d'una determinada perspectiva?
• Podríem dir també que, per això mateix, només quan una determinada i inevitable interpretació dificulta o paralitza el nostre projecte vital, és quan necessitem ajuda?
• Que s'entén per salut mental?
• Foucault, a Història de la bogeria, va demostrar que el concepte de salut mental és molt social. Què en penseu?
• Tots om neuròtics, però no tots som malalts mentals. Salut mental vol dir tenir una certa satisfacció per com va la vida, la nostra vida?
• Si tots inevitablement distorsionem la realitat, seria bo que admetéssim que tots tenim una mica de malaltia? Vist així, ens ajudaria a no estigmatitzar tant els altres?
• La velocitat extrema, el ritme accelerat de la vida és una fàbrica de neurosis?
• I la inactivitat, la passivitat, el conformisme, la comoditat, la manca de lluita, d'objectius, la manca absoluta d’estrès?
• Acceptar amb tota naturalitat que tenim algun o alguns trets neuròtics és la millor manera de no engrandir-los i de no acabar convertint-los en un problema més o menys greu? L'acceptació és el camí indispensable per a la curació?
• Creieu que la gelosia és una neurosi típica del món de la parella? Com és que, per contra, tot sovint es considera un acte d'amor?
• Totes les obsessions i preocupacions excessives per caure bé, agradar i ser acceptat pels altres són també símptomes neuròtics?
• I voler mantenir-nos permanentment joves?
• La davallada en l'autoestima és un bon brou de cultiu per a la neurosi?
• Qui no accepta ni el seu cos ni la seva ment, desenvolupa comportaments neuròtics?
• L'ansietat -i no cal dir, els atacs d'ansietat- és una de les formes de manifestació de la neurosi?
• La neurosi pot ser l'avantsala d'un procés de creixement?
• Davant la neurosi, podem: tancar portes i no voler veure el problema, o acceptar el nostre nivell d'insatisfacció i introduir canvis en la nostra vida, per tal d'accedir a un nivell superior. Hi esteu d'acord?
• Tan sols pensar que és possible una altra percepció de les coses, de la realitat, és un fet positiu?
• Només de pensar que la meva percepció no és la PERCEPCIÓ, ja tenim la meitat de la solució del problema?
• La neurosi marca i indica un desajustament, i la necessitat, per tant, d'un reajustament?
• La neurosi ens mostra que l'equilibri assolit fins aquell moment no era funcional, i que cal introduir algun canvi en el sistema, que cal moure alguna fitxa nova en la nostra partida d'escacs amb la vida?
• Mai no solucionarem definitivament la neurosi perquè sempre hi ha i hi haurà un desajustament entre la nostra visió del món i la realitat?
• La flexibilitat i la necessitat de canvis i reajustaments temporals són o poden ser bons antídots contra la neurosi?
• La rigidesa i les creences absolutes són el millor combustible per al foc de la neurosi?
• Tota la nostra vida hauria de ser un procés continu d'adequació i ajustament a les circumstàncies sempre canviants?
• Voler, pretendre, estar ajustats d'una vegada per totes, i no haver de canviar, és un tret neuròtic?
• Un neuròtic és capaç de pujar i baixar emocionalment sense tocar mai el punt mig? La labilitat emocional, els canvis ràpids d'humor sense quedar-se mai al mig, és un tret neuròtic?
• Un neuròtic és una persona molt dicotòmica, oscila contínuament entre el blanc i el negre, el bé i el mal?
• El neuròtic sempre pensa en termes de a favor o en contra respecte a la realitat i les coses en general, quan en realitat, la realitat només és?
• Segons E. Fromm, el neuròtic, en lloc d'expressar la seva personalitat de forma creadora, busca la salvació en els símptomes neuròtics. Es refugia en aquests símptomes com en una vida de fantasia. Què en penseu?
• És veritat que el neuròtic cerca tot sovint un món ideal, i que quan aquest món ideal no s'ajusta a la realitat, a la seva visió de la realitat, llavors cada cop apareix un símptoma, i aquest símptoma cada cop creix més, i pot passar de l'ansietat als atacs de pànic, o dels estats de tristesa a la depressió, o als estat s d'obsessió per controlar la seva vida?
• Desitjar alguna cosa que no aconseguim, que no podem aconseguir i que desitgem molt, pot generar-nos pensaments reiteratius i obsessius?
• Quan es dóna una dicotomia entre el que som i el que voldríem ser, entre el que som i el que la societat voldria que fóssim, entre el que sentim i el que ens diuen que hauríem de sentir... tot això, genera comportaments neuròtics?
• I quan vivim instal.lats en un conflicte emocional?
• La neurosi pot arribar a ser una estratègia -potser inconscient- per tal de ser el centre d'atenció i per reclamar-ne en cara més?
• La neurosi, és immaduresa o un senyal, un indicatiu, que s'està madurant?

Estem destinats... pel destí?

Anomenem destí a tot allò que limita el nostre poder.

R.W. Emerson

* * *

En general, la gent sol anomenar destí a les seves pròpies tonteries.

A. Schopenhauer

* * *

Tindré el desti que hagi merescut.

A. Einstein

* * *

El destí té dues maneres de ferir-nos: negant-se als nostres desitjos i acomplint-los.

Alexis Crrel

* * *

Cada persona, des que neix, té escrita la seva sort en aquest món.

F. Petrarca

* * *

Tingues cura del teu caràcter perquè traçarà el teu destí, i el teu destí serà la teva vida.

Gandhi

* * *

No hi ha alleugeriment més gran que començar a ser el que som; perquè des de la infantesa ens encolomen destins aliens. No estem al món per realitzar els somnis dels nostres pares, sinó els propis.

Alejandro Jodorowsky

* * *

El cel governa els esdeveniments del món sense ser vist. Aquesta acció oculta del cel és el que s'anomena destí.

Confuci

* * *

La felicitat consisteix en el procés de prendre amb alegria allò que la vida ens dóna, i deixar anar amb la mateixa alegria allò que ens treu.

Sant Agustí

* * *

Qui cregui que obtindrà l'èxit en el camp de la vida que sigui, sense cap esforç, és un il.lús. I qui cregui que l'obtindrà a base de fer grans esforços voluntariosos, és un arrogant.

Sentència de savis sufís

* * *

És només davant dels problemes que una persona demostra el que veritablement és.

A. Schopenhauer

* * *

Qüestions predestinades:

• Creieu que tot està determinat per un destí implacable?
• Hi ha algú (força còsmica o personatge sobrehumà) que ens ha escrit el guió complert de la nostra vida?
• Creure en el destí, creure que tot està escrit, és una manera d'eludir la nostra responsabilitat?
  
• Si tot està determinat per un destí implacable, hi hauria espai per a la llibertat?
• El destí està dins nostre o fora? És dins nostre on hem de mirar per comprendre què ens espera per al futur?
• A Orient no es parla de destí sinó de karma que en sànscrit vol dir acció. La idea és molt senzilla: recolliràs allò que sembris. Si actues malament, patiràs. Si actues bé, gaudiràs. Les persones que han fet patir o que han faltat a l'ètica, acabaran pagant les conseqüències dels seus actes, segons la llei del karma. Què en penseu?
• La idea del destí és força atractiva, oi? Perquè, faci el que faci, passarà el que ha de passar. Imaginem que en una parella, un dels membres digui: ara estem en crisi, però no pateixis, no cal que ho analitzem ni fem res, és la roda. Ara estem en crisi, aviat, però, sense fer res, estarem en la superació de la crisi. Com ho veieu?
• Que tot estigui marcat, ens va molt bé per tranquil.litzar la nostra consciència? Perquè si no està marcat, vol dir que tenim un marge de llibertat, de possibilitat d'acció, d'intervenció...
• El noi de família desestructurada, fill de delinqüents, que tria lluitar per portar un altre tipus de vida, tenia el seu destí escrit? Ha triat el seu futur?
• El conductor que es mossega la llengua i conté la seva ràbia, tenia escrit el seu destí?
• Amb totes les limitacions i condicionants que vulgueu, poder gestionar i maniobrar la nostra vida, ens fa grans o petits?
• Sentir-nos víctimes del destí, ens ajuda a eludir la responsabilitat i sobretot el dolor o malestar d'allò que hauríem pogut evitar i no vam ser capaços?
• Si no som responsables de res, com ens podem sentir satisfets del que fem?
• Penseu que l'únic que realment està escrit és que som éssers finits, que morirem?
• Som, en el fons, responsables de la persona que som, de la vida que tenim i del món que entre tots anem construint?
• Creure que tot està marcat no és realment horrorós?
• En èpoques històriques on el marge de llibertat era molt estret era més fàcil creure en el destí?
  
• Era més comprensible que el fill d'un esclau, condemnat a ser també esclau, cregués en el destí?
• I no us sembla curiós i paradoxal que en l'actualitat, on el marge de maniobra és comparativament molt més gran, encara continuem apuntant-nos al destí?
• És que no és veritat que la nostra vida està cada cop més a les nostres mans?
• Com més actuem en direcció contrària al flux de la vida, més podem notar i experimentar la tossuderia i la força del destí?
• O és que som titelles mogudes per algun titellaire?
• Creure en el destí, no pot provocar desídia i desinterès per la vida?
• No cal fer res perquè les coses seran tal com estan escrites?
• Estem escrivint la nostra vida, el nostre destí, amb cadascuna de les petites decisions, dels petits passos que emprenem cada dia?
• Hi ha algú que pot arribar a saber si existeix el destí?
• Si l'únic que sabem és que segons quines eleccions fem, es produeixen determinades conseqüències, per què no ens preocupem més d'aquestes petites coses?
• Creieu que la vida, en el fons, és creació i, per això mateix, imprevisible?
• Com és que sempre parlem del destí en passat: sí, era el seu destí...?
• Pensem, tot sovint, que el destí és allò que ens marca l'entorn familiar?
• Hauríem de procurar ser directors i actors de les nostres vides?
• Tenim una certa consciència o intuïció que hem vingut al món per fer o realitzar algunes coses concretes, de manera que ens adonem quan la nostra vida s'hi desvia i aparta?
• Si tinguéssim la seguretat absoluta que existeix un creador, faríem alguns canvis en la nostra vida?
• Si fóssim capaços de dir un sí incondicional a la vida, desapareixerien la majoria dels nostres problemes i preocupacions?
• Què passa quan el nostre projecte de vida no coincideix amb el que la VIDA ens ofereix?
• Estar preparats per a allò dolent no vol dir estar tot el dia pensant-hi i no gaudir de les coses i moments bons. Vol dir, simplement, acceptar, fer-nos càrrec, que el dolor, el patiment i la frustració són consubstancials a la vida i que, per molt que ens hi esforcéssim, no ho podem evitar. Hi esteu d'acord?
• Com més ens coneixem a nosaltres mateixos, més lliures som i podem ser?
• Si ens esforcem molt en una direcció, la VIDA, obligatòriament i ineludiblement, ens recompensarà i atorgarà allò tan lluitat?
• És possible que la VIDA ens porti coses gens desitjables i que, malgrat tot, després ens han resultat ben profitoses? És veritat que la VIDA, molts cops, encara que no ho sembli, treballa a favor de la VIDA, fins i tot, de la nostra vida?
• Amb el destí, com amb la vida, o t'hi adaptes o sempre estaràs nedant contra corrent?
• Es pot lluitar i guanyar la batalla, posem per cas, contra l'envelliment?
• O és més intel.ligent fer-nos-en càrrec i aprofitar les coses noves que ens ofereix aquesta perspectiva nova i distinta de l'existència?
  

La buidor existencial. Aquells moments o temporades en què la vida no sembla tenir cap sentit

Jutjar si la vida val o no la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia.

Albert Camus, El mite de Sísif

* * *

Aquell que hagi sentit sempre no solament el desig de viure, sinó també el de portar una vida digna d'un ésser humà, haurà d'admetre que qualsevol ésser humà que mereixi dit nom no s'hauria d'acontentar amb el simple fet d'estar i permanèixer viu. Una existència així s'assembla més al fet de vegetar, i així s'hauria d'anomenar.

Quan el desig, la lluita per trobar un objectiu en la vida i un contingut existencial, no es pot satisfer, llavors això no solament es manifesta en l'àmbit dels sentiments, és a dir, en el sentiment de monotonia i buidor, sinó que també produeix efectes negatius en el cos. Així, per exemple, sabem que les persones que es jubilen i que no tenen una activitat substitutiva d'igual valor psíquic que la seva professió, tard o d'hora acostumen a emmalaltir.

Contràriament, la consciència de tenir una missió concreta i personal no solament manté psíquicament i intel.lectual les persones grans, sinó que les preserva de malalties. El fet de ser útil té una gran importància psicològica. En la meva opinió, el valor d'estar enfeinat rau a deixar en la persona gran el sentiment de tenir un sentit malgrat la seva edat.

El que és important no és que hom sigui jove o vell; allò que és decisiu és la qüestió de si el seu temps i la seva consciència tenen un objectiu, al qual aquesta persona es lliura, i si ella mateixa té la sensació, a pesar de la seva edat, de viure una existència valuosa i digna de ser viscuda; ras i curt, si és capaç de realitzar-se interiorment, tingui l'edat que tingui.

Frankl, Viktor E., La psicoterapia al alcance de todos

* * *

La nostra capacitat d’afrontar les coses i la nostra resistència personal es posa a prova en les situacions més difícils de la vida. És llavors quan la llibertat d’escollir la nostra actitud adquireix rellevància. Per fer un bon ús d’aquesta llibertat, això no obstant, hem de ser capaços de veure qualsevol situació des de diferents posicions estratègiques. Hem de saber qui som i ser prou flexibles i valents com per fer un canvi quan calgui, encara que això signifiqui allunyar-se del que s’espera de nosaltres o del que es considera.

Alex Pattakos: En busca del sentido.

Algunes preguntes mancades de sentit:

• Quan parlem de buidor o de buit existencial, ens estem referint, en el fons, a una existència buida?
• Teniu la impressió que vivim temps proclius a la buidor?
• L'actual estil de vida us sembla que afavoreix i incrementa aquesta buidor?
• Preguntar sobre si la vida té o no sentit, us sembla una pregunta del tot ben formulada?
• Per a Viktor E. Frankl preguntar d'una forma obsessiva sobre el sentit o no sentit de la vida és una pregunta mal formulada (sense sentit) que només ens portarà a respostes errònies. Capficar-nos i hiperreflexionar sobre si la vida té sentit i sobre si val la pena o no de ser viscuda, ens empresona i ens bloqueja en una mena d'espiral d'angoixa i de buidor que cada cop es retroalimenta més. La pregunta no és, segons ell, què esperem de la vida, sinó què espera la vida de nosaltres, què ens està demanant a cada moment. Quina cosa o quines coses ens requereix que nosaltres i només nosaltres podem satisfer. Perquè si som capaços de descobrir alguna de les missions que la vida ens ha encarregat, ens oblidarem de la pregunta, ens llancarem a l'acció, i de retruc ens adonarem que la nostra acció, el nostre esforç, el nostre sacrifici, té sentit i justifica plenament la nostra existència, la nostra vida. Només quan som capaços de descobrir alguna cosa que ens permet autotranscendir-nos, sortir de nosaltres mateixos i del nostre egoisme, només llavors ens retrobem realment. Ens retrobem, però, satisfets: amerats de sentit i de ganes de viure. Què en penseu de tot plegat?
• Amb tot, segons Frankl, allò que dóna sentit a la vida de les persones correspon sempre al seu jo moral, a la part més noble i generosa de l'ésser humà. I sempre sempre, totes les coses capaces d'atorgar sentit a una existència es conjuguen amb el verb estimar . Estimar algú, estimar alguna cosa per la cosa mateixa, no pel que podem aconseguir a través d'ella. Les accions o activitats que donen sentit són autosuficients, són fins per elles mateixes, no són mai mitjans. Com ho veieu?
• El buit existencial demana, doncs, acció, metes, objectius pels quals esforçar-se i lluitar?
• Així, doncs, la felicitat, la nostra felicitat, la de cadascú, no s'aconsegueix, com prediquen la majoria de psicologies, quan retrobem l'equilibri, l'homeostasi, de les tensions que ens aclaparen?
• Perquè potser hauria de quedar ben clar que no som només animals, necessitem alguna cosa més. O no? Quan tenim les necessitats psicofísiques cobertes, ens manca encara la satisfacció de la nostra part fonamental: l'esperit. I aquest només resta satisfet quan l'home surt d'ell mateix, quan deixa d'autocontemplar-se satisfet, quan deixa de mirar-se el melic, quan no es dóna per satisfet, quan es tensió vers algú o alguna cosa que manca i que només ell pot proporcionar. Quan descobreix que encara resta una feina que només ell pot complir. És més o menys així?
  
• Us sembla que per això mateix, a l'home contemporani occidental, tancat egoistament en ell mateix i només preocupat per satisfer les seves falses necessitats, l'amenaça del nihilisme, de la buidor, de l'absurd de l'existència cada cop l'amenaçarà més i més?
• Cal sempre un objectiu que ens mogui i que ens faci sortir de la nostra confortable closca de caragol?
• Cal sempre una certa tensió, un cert malestar, per trobar el veritable benestar?
  
• Pot haver-hi, doncs, autorealització sense autotrascendir-nos?
• Si l'home no surt d'ell mateix, i es llença cap algun objectiu que la vida li reclama,pot arribar a retrobar-se (ell mateix)?
• És una bona estratègia intentar trobar un sentit a la vida, tancant-me en mi mateix, tancant les portes a la vida?
• Decidim, elegim, triem massa per imitació i, massa poc, per reflexió i per pròpia voluntat el nostre estil de vida i, de retruc, el nostre projecte vital? I quan la tria no coincideix amb les demandes del que podríem anomenar el nostre jo interior, com ens sentim?
• Com és que sabem diferenciar perfectament entre bons i mals hàbits de vida, i no canviem quan caldria fer-ho? Per què ens fa tanta mandra replantejar-nos les coses amb contundència? Potser perquè l'equivocat estil de vida que portem encara no ens fa prou mal? Cal una pressió dolorosa forta, gairebé irresistible, perquè reaccionem? Cal haver tocat fons?
• Així, doncs, trobar o no sentit a la vida és responsabilitat meva? Sóc jo qui dóna o deixa de donar sentit a la vida?
  
• Té raó, per tant, Sartre quan diu: la vida a priori no té sentit. Abans de viure la vida no és res. Ens correspon a nosaltres donar-li un sentit?
  
• I si això és així, com és que tot sovint sentim la necessitat de trobar alguna cosa, més enllà de mi mateix, més enllà de la meva subjectivitat, que em garanteixi i que em justifiqui la meva tria?
  
• Per què continuem exigint que la VIDA, per si mateixa, tingui sentit?
• Per què continuem esperant que des d'algun lloc o des d'algú ens arribi una mena de sentit precuinat de la VIDA?
  
• Per què ens tempta tant poder eludir la nostra irreductible i inalienable responsabilitat?
• Creieu que ser capaços d'experimentar el buit dins de nosaltres mateixos i no abocar-nos a la depressió és un dels passos necessaris per desenvolupar-nos com a éssers humans i per madurar com a persones?
• Perquè quan vivim moments realment dolorosos i de sofriment recórrer a allò que dia a dia, per activa i per passiva, maxaconament, sobretot a través de la publicitat i dels media, se'ns proclama com a ideals de felicitat, funciona?
  
• Com és que, només en moments així, deixem d'escoltar les habituals estupideses ambientals, i procurem sintonitzar amb nosaltres mateixos, amb la nostra desatesa veu interior?
• Podríem dir que el buit existencial és el dolor de la vida no viscuda, és el dolor que experimenta una persona quan sent que no està vivint la seva vida?
• La pretensió, de vegades l'obsessió, per voler o intentar controlar la nostra vida, incrementa la sensació de buit?
• Segons Hawking, a mesura que entenem més l'univers ens adonem que no té cap sentit, si entenem per sentit que pretèn alguna cosa, que té una direcció, alguna finalitat, algun per a què. Com ho veieu?
• El buit existencial us sembla que és sobretot alguna cosa pensable o sobretot una cosa sentida, experimentada, que fa patir?
• Tothom amb un mínim de sensibilitat ha tingut moments de buidor, de manca de sentit, d'absurd de la seva existència?
• En qualsevol procés de canvi, de creixement, de pèrdua de la comoditat i seguretat habituals, ens pot visitar aquesta sensació de buit, si més no en els primers moments?
  
• Per als existencialistes francesos, el buit existencial, el no-res, no és tant un obstacle a superar, sinó que forma part ineludible de la condició humana, i així ho hem d'entendre i acceptar. Hi esteu d'acord?
• Els guionistes de la nostra han perdut credibilitat. Davant d'això, ens cal inventar i escriure el nostre propi guió de vida? I aquesta possibilitat, aquesta meravellosa possibilitat, ens fa molta i molta por? Ens pesa massa?
• El tot de la Naturalesa, el curs de la Història o un Déu transcendent són bons companys de viatge per evitar el buit existencial? Sense cap d'ells la tria del nostre projecte de vida ens causa massa vertigen?
• Necessitem sentir-nos connectats amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos?
  
• Viure amb autenticitat, procurar estar connectats i escoltar el nostre jo autèntic, i fer de la nostra vida un projecte personal, pot ser un bon antídot contra la buidor existencial?
• Pensar, sentir i actuar en la mateixa direcció pot ser també una bona estratègia?
• Eduquem els nens, fent-los forts per poder afrontar els inevitables moments de manca de sentit de la vida? Quin coi d'educació estem trametent?
• Cal sentir-nos completament buits algun cop a la vida però donar-nos l'oportunitat de reomplir-nos de coses realment valuoses?
• Té sentit medicalitzar la manca de sentit vital?
• Acceptar aquest buit, la possibilitat d'aquest buit, és gairebé una condició indispensable per madurar com a persones? Viure el buit, i malgrat tot, continuar, tirar endavant, ens fa més forts i millors?
• En aquest sentit, el buit és una cosa a superar (és realment superable?) o a afrontar?
• Podem viure de manera autèntica sense afrontar amb tota la radicalitat que calgui la nostra irreversible condició humana? Podem viure intentant permanentment defugir o fugir del buit?
• I si al capdavall resultés que l'únic sentit que té la vida és justament permete'ns plantejar-nos i qüestionar-nos el seu sentit?...
• I si al capdavall resultés que l'únic sentit de la vida és permetre muntar un cafè filosòfic al Vendrell sobre el sentit de la vida?...
  

Els nostres petits tresors reflexiu-emocionals

En aquest cafè, molts dels participants ens vau fer arribar i comentar els vostres valuosos petits tresors. Crec que va ser un cafè força entranyable. Per això, i per tal que no es perdin en l'oblit i els puguem rememorar de tant en tant vam quedar que, a mesura que els trameteu, els anirem afegint al bloc. Així ho anirem fent.

* * *

L' aportació del David:

En aquest món, hi ha només dues tragèdies. Una, és no tenir allò que vols i l'altra, és aconseguir-ho.

Oscar Wilde, Lady Windermere's Fan (1892, Mr. Dumby, Act III)

* * *

El tresor del Joan:

Porto les ferides de totes les batalles evitades.

Fernando Pessoa

* * *

Els moments d'èxtasi

El savi guarda la seva atenció com el seu bé més preuat

Buda

* * *

La música neteja la pols de la vida quotidiana de l'ànima

Berthold Auerbach

* * *

Ocupa't de les petites coses, i les coses grans s'ocuparan d'elles mateixes.

Emily Dickinson

* * *

Al comú de la gent la falta de sentit de la vida els fa patir tant com als cucs de terra. Però són justament els quatre que afligeix i que comencen a buscar-li significació els qui proveeixen de sentit la humanitat.

* * *

La natura té deu mil colors, i se'ns ha ficat al cap reduir-ne l'escala a vint.

* * *

Quan del cel tapat se n'esquitlla un raig de sol que cau en un carreró ombrívol, tant se val el que ensopegui: vidres trencats, un cartell estripat a la paret o la mata de cabells rossos d'un nen; porta llum, porta màgia, transforma i transfigura.

Hermann Hesse, Lectures per a minuts

* * *

El psicólogo Mihaly Csikszentmihalyi decidió consagrarse a documentar este tipo de experiencias, a las que denominó flow, flujo. Este científico ha entrevistado a deportistas, cirujanos, directores de orquesta y otros profesionales cuyo oficio requiere concentración máxima, pero también ha hablado con centenares de obreros y empleados que desempeñan trabajos corrientes. De sus observaciones saca la conclusión de que todas las experiencias se asemejan en los instantes de mayor atención, con relativa independencia de cuál sea la actividad. Csikszentmihalyi no se limitó a la evocación retrospectiva, porque le constaba que la memoria distorsiona las vivencias recordadas, y solicitó de sus informantes la cumplimentación regular de cuestionarios en donde quedaban registrados todos los sentimientos. Una de las revelaciones de este trabajo fue que las personas tienden a idealizar su tiempo de ocio. En la realidad, y por regla general, los sujetos se sentían mejor durante una actividad absorbente que cuando dedicaban las tardes o los fines de semana a no hacer nada. Los obreros industriales dijeron, en una proporción de dos a uno, sentirse mejor durante la jornada de trabajo que en sus horas de ocio. Entre los empleados y cuadros directivos esa proporción resultó incluso más alta.
Evidentemente, eso no se debe a que los bancos de trabajo de una fábrica o los escritorios de un despacho constituyan un entorno más agradable que el jardín o huerto doméstico. Lo que ocurre es que en el puesto de trabajo por lo general hay que trabajar, y eso mejora el estado de ánimo. En casa, en cambio, las personas tienen la posibilidad de dicarse a la holganza. Los informantes acusaron tres veces más sentimientos de malestar y desgana durante el tiempo libre que en horas de trabajo.

* * *

La dopamina actúa directamente sobre las neuronas de la región frontal responsables de la memoria de trabajo. En opinión de algunos científicos, una de las misiones principales de este neurotransmisor consiste precisamente en conseguir que el cerebro sepa diferenciar entre las informaciones esenciales y el ruido, definido como estímulos que no contienen ninguna información relevante para nosotros. Es posible que el acto de concentrarse vaya asociado a un aumento de la secreción de dopamina. Pero, al mismo tiempo, ésta viene a ser como un lubricante del intelecto. Bajo su influencia reaccionamos y pensamos con mayor rapidez, formamos con más facilidad las asociaciones, y las ideas acuden en tropel, ya que el cerebro procesa las informaciones con mayor eficiencia. Lo cual explicaría la aparente paradoja de que una concentración intensa y un máximo esfuerzo mental produzcan al mismo tiempo sentimientos agradables.

Stefan Klein, La fórmula de la felicidad

Qüestions:

• Els moments d'èxtasi, d'eufòria, o com els vulgueu anomenar, depenen molt de la intensitat de les nostres percepcions? Hi ha persones que són capaces d'entusiasmar-se amb la percepció de les petites coses de la vida?
• Creieu que tenen molta relació percepció i estat d'ànim?
• Quan estem abatuts cap a on anem solem mirar: cap endins o cap enfora?
• I si optem per la mirada interna i ens oblidem del món exterior i dels altres, la nostra situació de tristesa, de desencís, d'abatiment, acostuma a millorar o a empitjorar?
• Ocupar-nos i centrar-nos en alguna cosa o en algunes persones, ens fa sentir millor o pitjor amb nosaltres mateixos?
• L'ull sà es veu a si mateix?
  
• I l'ull amb algun problema?
• Tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos de lluitar i esforçar-nos per alguna cosa o per algú, ens fa sentir bé, ens ajuda a ser feliços?
• Esteu d'acord que la ment es comporta com si tingués un cert terror al buit?
  
• Quan la ment no està ocupada i centrada en alguna cosa, qualsevol petit estímul l'afecta, i sembla com si continuament sentissim un soroll de fons. I aquest soroll de fons com podem eliminar-lo? Centrant la nostra atenció en alguna cosa que ens interessa?
• Podíem dir que moltes de les nostres preocupacions quotidianes són com a sorolls de fons que no aconseguim eliminar fins que no ens centrem en alguna activitat?
• Què hem de pensar de tot això? Que si no ocupem la ment, si no li fem gastar energia en alguna qüestió, la probabilitat que apareguin problemes, dubtes, neguits, preocupacions, augmenta de forma extraordinària?
• Per raó de la programació evolutiva del nostre cervell, que és supersensible a la detecció de qualsevol por, de qualsevol perill, de qualsevol preocupació, en els moments d'oci, apareixen molt més i ens dediquem més a elaborar fantasies desagradables, que a recordar moments feliços. Què us fa pensar això?
• Segons la neuropsicòloga Nilli Lavie, si estem concentrats en alguna activitat, la majoria dels estímuls negatius i molestos no arriben a la nostra consciència. I si estem intensament concentrats a mirar, escoltar o sentir, ens podem oblidar de totes les altres coses, i fins i tot de nosaltres mateixos. Doncs bé, és només quan es donen aquestes condicions quan poden arribar aquells meravellosos moments d'exaltació, d'èxtasi vivencial.
• Us heu parat a pensar mai que els moments en què millor estem són aquells en què ens hem oblidat de nosaltres mateixos?
• Ara, aquesta concentració tan intensa molts cops es produeix de forma espontània. Forçar la percepció no sempre dóna bons resultats. Amb tot la nostra actitud, més o menys receptiva, el nostre grau de sensibilitat afavorirà o no l'aparició d'aquests moments màgics.
• Per què són tan gratificants aquests moments?
• Per què desconnectem de les nostres circumstàncies personals més concretes?
• O també perquè tenim una sensació de novetat, de descoberta, i per tant, de trencament amb allò més habitual i quotidià?
• Ara bé, tot això seria possible si no disposéssim de la nostra capacitat de representació simbòlica de la realitat? La pluja, només són gotes d'aigua que cauen? Una fulla que cau de l'arbre només és una simple fulla que ha exhaurit el seu cicle vital? ...
• Podríem, sense aquesta capacitat simbòlica, arribar a extasiar-nos en la pura contemplació de coses tan senzilles?
  
• I si les imatges que ens vénen a la ment fossin neutres, i no estiguessin impregnades d'afectivitat, també serien possibles aquests instants?
• Al nostre cervell no li interessa en què ens ocupem, en quina cosa ens concentrem, sinó el grau de concentració que som capaços d'assolir. El nostre cervell, en el fons, el que vol és estar ocupat. Vol la dedicació intensa a una activitat. Què us sembla?
  
• Què en penseu de molts dels nostres adolescents, que reben mil i un estímuls diferents alhora, sense estar concentrats en cap cosa?
  
• Les formes actuals majoritàres per lluitar contra el tedi són realment efectives?
• Les sensacions agradables es produeixen quan la nostra ocupació no està allunyada de les nostres capacitats ni és massa fàcil. Hi ha d'haver, doncs, un cert desafiament, un desafiament que estigui a l'abast de les nostres possibilitats perquè la nostra atenció i concentració en alguna tasca es posi en marxa. Si això és així, la davallada espectacular de nivells d'exigència i esforç de la reforma educativa, en un intent de captar l'atenció i motivació dels alumnes, és una bona estratègia?
• Tenir el cervell desocupat pot ser tan negatiu per al nostre equilibri psíquic com tenir-lo sobresaturat. Hi esteu d'acord?
• Les persones a qui la seva feina habitual no els omple prou, i no intenten compensar-ho amb d'altres activitats, creieu que són més propenses als baixons depressius i a les angoixes?
  
• Esteu d'acord que, habitualment, al principi cal un cert esforç per concentrar-nos en alguna activitat, però si persistim aviat la concentració es manté i se sosté de forma automàtica, sense la nostra intervenció conscient?
• I quan els nostres nens i adolescents es queixen que no es concentren, què els hauríem de dir?
• Descomposar el nostre o nostres grans objectius finals en petits objectius parcials que es van assolint, acostuma a ser una bona estratègia per mantenir l'esforç i la concentració necessaris? La recompensa per l'objectiu parcial assolit ens anima a continuar el camí?
• És interessant de procurar convertir el camí en la meta?
• L'atenció concentrada i intensa en alguna cosa produeix una desconnexió de les informacions que rebem de l'exterior, i quan actuem així el cervell ho interpreta com si els límits del propi cos desapareguessin i es dilueixin en l'espai. I com a conseqüència, sentim com si ens fusionéssim en l'espai. Tenim la sensació de fondre'ns en el Tot, de formar part d'alguna instància infinitament més gran que nosaltres. Són aquests sentiments oceànics els que assolim en aquests instants, en aquests moments exultants, d'èxtasi indescriptible?
• És això del que ens parlaven i ens parlen els místics?
• Són aquestes també les sensacions que es poden assolir a través de la meditació i d'altres estratègies?
• Són aquestes també les sensacions que ens vénen quan estem absolutament centrats i concentrats en alguna activitat?